bruixesdavui

This WordPress.com site is the bee's knees

_Bruixes d’Ahir

   a kollontai

Alexandra Kollontai

( St. Petersburg, 1872  – Moscou,1952 )

“Els tres factors fonamentals que distorsionen la nostra ment, i que s’han d’afrontar si es pretén resoldre el problema sexual són: l’egoisme extrem, la idea del dret de propietat dels esposos entre sí i el concepte de desigualtat entre els sexes en l’àmbit de seves experiències físiques i emocionals. La humanitat no trobarà solució a aquest problema fins que no hagi acumulat en la seva psicologia suficients reserves de “sentiments de consideració”, fins que la seva capacitat d’estimar sigui major, fins que el concepte de llibertat en el matrimoni i en la unió lliure no sigui un fet consolidat. En resum, fins que el principi de camaraderia no hagi triomfat sobre els conceptes tradicionals de desigualtat i de subordinació a les relacions entre els sexes. Sense una reconstrucció total i fonamental de la nostra psicologia el problema sexual és irresoluble.”

Començà la seva activitat política com a articulista i teòrica en 1894 i esdevingué en poc temps una de les figures principals del Partir Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) on destacà per la seva adhesió a la causa nacional finesa, tema de la qual se la considerà l’experta preeminent durant molt de temps.  En 1905, després de la ruptura que es donà al si del POSDR, passà a formar part de l’ala representada pels bolxevics i treballà per la consolidació política dels Soviets com eines útils de participació.

Al llarg d’aquesta dècada i fins el seu exili al final de 1908, es destacà com una de les pensadores feministes més compromeses dins el moviment obrer rus; polemitzant activament contra el masclisme institucionalitzat de les classes dominants com amb el feminisme burgès aliè a l’arrel social i econòmica de l’opressió de gènere i fins i tot amb les xacres masclistes de les organitzacions socialistes, treballant per a l’autoorganització de les dones per defensar les seves reivindicacions pròpies. Dins les seves tesis, destaca la seva concepció respecte el matrimoni com una institució més de l’opressió patriarcal i capitalista, el futur de la qual dins el procés cap al comunisme és la desaparició, ja que la sexualitat ha d’ésser quelcom exercit en plena llibertat i sense la coerció que implica un accés diferencial al mitjans per viure.

Entre 1909 i l’esclat de la Revolució d’Octubre de 1917 romangué a l’exili i actuant com a conferenciant i agitadora per multitud de països europeus i als EUA. Després de la presa del poder, treballà com a diplomàtica i agitadora i amb un paper actiu dins la Internacional Comunista i com una de les líders de la secció de dones del Partit. De la mateixa manera, entre el 1920 i el 1922 es posicionà de forma crítica al procés de burocratització del Partit que dugué a suprimir les faccions i a l’anomenada “Oposició Obrera”, a la qual s’hi havia adherit argüint una major participació dels sindicats i les organitzacions de treballadors. A partir de 1922, Kollontai fou apartada de l’esfera política i les seves reivindicacions pel que fa a les problemàtiques de gènere foren ignorades dins la pròpia URSS.

adavis

Angela Davis

(Birmingham , 1944)

“ Les presons estan dissenyades per trencar els éssers humans, per convertir la població en les mostres d’un zoo, obedients per als nostres guardians, però perillosos per als altres. ”

Dona, negra i comunista. Així es definí Angela Davis reivindicant d’aquesta manera quins eren els tres eixos que les oprimides pel sistema patriarcal i capitalista havien de fer front per a la seva completa emancipació. Nascuda a l’Alabama de mitjan segle XX, Davis conegué de primera mà les formes institucionalitzades més crues de la violència racista, esteses més enllà de l’àmbit públic amb la presència paramilitar del Ku Klux Klan.

La seva formació principal s’esdevingué a Massachussets, on esdevingué deixeble de Herbert Marcuse, teòric marxista que revitalitzà l’escola al llarg dels seixanta amb les seves tesis sobre l’ésser humà unidireccional. D’ell, Angela Davis extreurà la base per a la seva crítica des del feminisme i la lluita per a la igualtat i reconeixement de les minories ètniques, fonamentada en una comprensió marxista, sintètica i global, dels processos d’exclusió i acumulació capitalista. Aquest posicionament teòric la va dur a militar a les files del Partit de les Panteres Negres i del Partit Comunista nord-americà (PCUSA); una opció militant que fou durament castigada amb l’expulsió de la Universitat de Califòrnia, on hi impartia classes de filosofia. Tot i així, fora de l’Acadèmia, Davis prosseguí amb la seva lluita contra l’opressió sexual i de gènere i de les minories ètniques, enfocant-se en una important vessant d’aquestes com és el sistema penitenciari nord-americà.

Precisament, aquesta implicació li reportà que entre 1970 i 1972 s’esdevinguessin els fets que li comportaren coneixença arreu del món, fou detinguda i processada amb acusacions de segrest i assassinat fins que gràcies a la solidaritat internacional fou absolta de tots els càrrecs després de passar 18 mesos de presó.

Angela Davis és una de les principals figures d’un feminisme entès de forma no monolítica que es cohesiona amb la lluita contra el racisme i l’homofòbia per a la destrucció del sistema patriarcal-capitalista. Encara ara manté la seva lluita activa des de la docència, l’activisme en els moviments anti-globalització i pacifistes.

mmmarçal

Maria Mercè Marçal

(Barcelona , 1952-  Barcelona ,1998)

 “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

D’origen urgellès, Maria-Mercè Marçal es pot considerar una de les majors exponents de la literatura catalana contemporània. La seva obra ha estat extensament reconeguda i en cap moment ha perdut la vigència per a totes aquelles que encara fan seva la triple reivindicació amb la qual inaugura la “Divisa” de Cau de llunes.

Literària i docent al llarg dels setanta, inicia també la seva militància feminista i en pro de la cultura catalana, posicionaments que la duran a la militància de l’Assemblea de Catalunya i del PSAN del comitè executiu del qual fou membre, i el 1979 formà part de les llistes electorals del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) per la circumscripció de Lleida. A partir del vuitanta, la seva activitat es bolcarà cada cop més en una tasca de reivindicació cultural i lingüística; al mateix temps que afronta la maternitat en solitari.

La identitat femenina esdevé doncs la temàtica principal de la seva obra, subvertint en múltiples figures la visió fàl·lica que se’n té des de la tradició cultural catalana (com moltes, predominantment masculina). Sigui en la figura de la lluna, que subverteix la seva dependència a la llum solar, en la bruixa i el joc d’ombres que envolten el jo poètic, que parla brollant de la mà de la pròpia escriptora, com més d’una vegada en deixà constància; així, fou també pionera, introduint la temàtica inèdita de l’amor entre dones.

Maria-Mercè Marçal fou i és encara una figura a reivindicar més que mai per la seva àmplia militància, en el terreny pràctic i també en el cultural, on hi fa extensiva la seva rebel·lia com a dona, de classe baixa i de nació oprimida.

eforest

Eva Forest

(Barcelona ,1928 –  Hondarribia, 2007)

“Com més coneixements s’adquireix, més lliure s’és i, a la vegada, més compromès s’està.”

Fou una escriptora i editora que a vegades va emprar com a pseudònim Julen Aguirre. Filla d’un pintor anarquista català, la seva infantesa va estar marcada per les penúries de la guerra civil espanyola.

El 1955 es va casar amb el dramaturg Alfonso Sastre, a qui va conèixer el mateix any a Madrid quan estudiava el seu últim curs de medicina. El 1956 ambdós marxaren a París, però tornà el 1962, i poc després fou detinguda en una manifestació en defensa de les dones dels minaires en vaga a Astúries, va passar un mes a la presó amb la seva filla, Eva, per negar-se a pagar la multa que li havien imposat. El 1966 viatjà a Cuba, on va escriure “Los nuevos cubanos”, sobre la vida al camp després de la Revolució Cubana, publicació que va ser prohibida i censurada pel govern franquista. El seu compromís amb els moviments d’alliberament la van portar, un any després, a Madrid on creà un Comitè de Solidaritat amb Vietnam. En els últims anys de la dècada, Eva Forest va incrementar el seu activisme polític: va ingressar en el Partit Comunista Espanyol, on participà en la fundació de dos butlletins clandestins, Informació i Estado de excepció, i va implicar-se en el moviment feminista.

La seva vinculació amb l’independentisme basc començà el 1970. En aquell any, durant el Procés de Burgos, va crear a Madrid el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria. A principis de la dècada Forest i Sastre abandonaren el PCE, disconformes amb la seva política reformista.

El 1974 fou empresonada a Yeserías per col·laboració amb ETA en relació a l’atemptat de la cafeteria Rolando (Madrid), però el judici mai se celebrà i fou alliberada durant l’amnistia de 1977. El 1979 col·labora en la fundació del TAT (Torturaren Aurkako Taldea). A les eleccions generals espanyoles de 1989 fou escollida senadora d’Herri Batasuna per Guipúscoa en substitució de José Luis Álvarez Emparantza. El 1991 va fundar l’editorial Hiru i ha col·laborat fins a la seva mort als diaris Egin i Gara.

rlux

Rosa Luxemburg

(Zamość, 1871 – Berlín, 1919)

“ Socialisme o barbàrie. ”

Juntament amb el polític alemany Karl Liebknecht, fundà la lliga Spartacus, que més endavant es convertiria en el Partit Comunista Alemany. Fou redactora del diari teòric marxista “Neue Zeit” i autora de varis llibres. Fou sentenciada (1903-1904) a nou mesos de presó, acusada “d’insultar al Kaiser” (emperador). Participà directament en la revolució de 1905 a Polònia. Al març de 1906 fou detinguda i empresonada a Varsòvia durant quatre mesos.

Participà activament tant en el Congrés del Partit Socialdemòcrata Alemany en 1906, com en el Congrés Socialista Internacional celebrat a Stuttgart un any desprès, en el que va intervenir en el nom del partit rus i polonès. El seu pensament representava les opinions més radicals de la II Internacional. Gran teòrica, realitzà importants contribucions al desenvolupament del marxisme, en especial referint-se en les relacions entre nacionalisme i socialisme, i sobre el socialisme democràtic.

També va fer aportacions teòriques originals, al voltant de l’imperialisme i a l’enderrocament del capitalisme, en la seva obra “L’acumulació del capital”. Rosa Luxemburg creia en una opció socialista internacional, en la que les classes populars, solidàriament, prenguessin el poder.

En esclatar la I Guerra Mundial el 1914, el grup parlamentari socialdemòcrata alemany (SPD) dona suport unànimement als crèdits de guerra. Rosa Luxemburg, forma part de la oposició interna en l’SPD, que difon centenars de milers de pamflets per mobilitzar la població contra la guerra. És detinguda de nou el 20 de febrer, aquesta vegada acusada d’incitar als soldats a la rebel·lió. Se la sentencià a un any de presó. A finals del 1918, participa en la fundació del Partit Comunista Alemany  (KPD), tot i així les forces radicals de l’esquerra no aconsegueixen imposar-se davant la tendència reformista del socialdemòcrata Friedrich Ebert.

El 15 de gener de 1919, Rosa Luxemburg i els seu company de militància Karl Liebknecht són assassinats a Berlín pels soldats que reprimien l’alçament popular. Els seus cossos foren llençats a un canal. Aquets assassinats iniciaren una onada de protestes violentes arreu del país, que es perpetuaren fins el maig del 1919 deixant milers i milers de morts.

simonebwau

Simone de Beauvoir

 (París, 1908 – París, 1986)

“ No es neix dona, una se’n fa. ”

 Pensadora i novel·lista francesa representant del moviment existencialista ateu i figura important en la reivindicació dels drets de la dona, neix a París el 1908, originària d’una família burgesa, ven aviat destaca com una alumna brillant, estudià a la Sorbona i el 1929 va conèixer a Jean-Paul Sartre que es convertí en el seu company per la resta de la seva vida.

L’empresa radical i ambiciosa del El segon sexe fou mostrar que les característiques humanes considerades femenines són adquirides són adquirides per les dones en comptes de derivar-se “naturalment” de la seva biologia.

Beauvoir  afirmà que el significat cultural es construeix sobre les característiques biològiques, es a dir, que el determinant de la construcció de la feminitat és el conjunt de processos culturals i psicològics que marquen amb determinades atribucions i prescripcions a les persones amb sexe de dona. Al prendre’s ella mateixa com a referència explicativa li donà a la seva argumentació un etnocentrisme qüestionable  lectores. La força de El segon sexe sorgeix de la capacitat per respondre les inquietuds femenines del moment, i la consagrà com a pionera en aquest camp d’investigació anomenat estudis de gènere.

El segon sexe és publicà per primera vegada l’any 1949 i a principis dels setanta es convertí en una peça fonamental del nou pensament feminista. Les teòriques de diferents corrents feministes li dedicaren els seus treballs. Beauvoir va comprometre’s en la lluita per la legalització de l’avortament, establí una secció feminista en Les Temps Modernes i col·laborà en la publicació de la revista Questions Feministes.

Avui, en la distància, semblaria que les agressions que va patir Beauvoir per la publicació de El segon sexe tenien més a veure amb un gran ressentiment pel model atípic de dona i de relació de parella que ella exemplificava amb les reflexions atrevides que sostenia. Si bé ella havia dit que va escriure aquella obra per respondre  què li havia significat ser dona, la seva persona en sí representava un inusual exercici d’alliberament femení que provocava i feria sensibilitats.

La seva vida i obra segueixen despertant debats apassionants ja que ambdues presenten qüestions essencials a l’eterna interrogant sobre la condició femenina, però potser el que és veritablement impressionant de Simone Beauvoir es que es tracta d’una dona que ven aviat va prendre consciència del seu desig, i tot i que aquest anava en contra de les tradicions i de la lògica cultural de la societat que li tocà viure, va tenir la voluntat i la força per fer-lo realitat. Per això la seva importància no només radica en el que va escriure, sinó també en la seva vida, ja que tot i les seves contradiccions, aquest és el testimoni d’una dona que es revelà contra el seu status quo plantejant la seva realització personal a través de la feina. A cent anys del naixement de Simone Beauvoir, avui dia moltes dones estem lliurant, encara, aquesta batalla.

teresaclar

Teresa Claramunt

(Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 1931 )

La seva primera acció militant destacada va ser la “vaga de les set setmanes” que s’originà el 1883 a Sabadell amb l’objectiu d’exigir un augment dels salaris i unes millors condicions laborals participant del moviment anarcosindical de l’època.

Entre el 1888 i el 1889 va haver de marxar a Portugal per veure’s implicada en l’escalada de violència que es visqué a Sabadell. El novembre de 1893, va ésser empresonada al castell de Montjuïc després de veure que estava implicada en l’atac que va patir el Liceu de Barcelona. El 1896 tornà a ser empresonada arran d’un atemptat terrorista contra la processó de Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. Aquest atac, rebé el nom de procés de Montjuïc i es va dur a terme sota jurisdicció militar. La repressió afectà especialment a l’obrerisme anarquista català, i foren detingudes unes 400 persones, entre elles Teresa Claramunt. El procés es dugué sense cap tipus de garantia i les proves s’obtingueren sota tortures. Alliberada el juliol de 1897, va ésser desterrada i deportada a Anglaterra juntament amb 27 persones més.

El 1898 tornà a Barcelona, i si bé encara s’ocupà de la campanya contra el procés de Montjuïc, la seva activitat s’estabilitzà a la capital. Teresa Claramunt com gairebé la majoria dels seus companys, col·laborà en la premsa llibertària. Els temes més destacats en els seus escrits eren tàctics, organitzatius i molt destacat, l’alliberament de la dona, i és que Teresa Claramunt a part de lluitadora era primer de tot DONA.
El 1901 tornà a ser empresonada per la seva incansable i apassionada defensa en la vaga dels tramvies del mes de maig, juntament amb José Lopez Montenegro, el seu nou company sentimental. El 16 de febrer de 1902 va ser, juntament amb Marià Castellote, la principal oradora del gran míting obrer, on es va decidir la vaga general que començà el 17 d’aquell mes i s’allargà 7 dies més. En aquella ocasió se la recorda, embarassada, amb veu ferma i animada, donant-se cops al ventre inflat, i cridant per vèncer els obrers que no volien anar a vaga: “Aquest fill meu no serà un covard com vosaltres!”.

El 1922 Teresa va actuar prop del grup anarquista Los Solidarios. Aquest, primer, es dedicà en tasques publicistes i organitzadores, però posteriorment desencadenà accions violentes. Van atemptar contra patrons, autoritats i encarregats. Van matar entre altres, el president del govern, Eduardo Dato, el governador civil de Barcelona i ella va actuar com a investigadora principal en l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, el Cardenal Soldevila.

lolaangla

Lola Anglada

(Barcelona, 1896 – Tiana, 1984)

Lola Anglada és una artista polifacètica, que mostra una forta personalitat creadora en molts àmbits, que avarca des de la il·lustració, autora de llibres històrics, escriptora de contes, gravadora, autora de treballs de ceràmica i escultura, a part de treballs litogràfics, estampes pintures i cartells. Alguns d’aquests cartells van ser destinats a l’organització independentista catalana de combat dels anys 30, anomenada Nosaltres Sols, que és la traducció directa del gaèlic Sinn Féin.

L’any 1937 sorgeix el desig de la Catalunya democràtica i revolucionària en guerra contra el feixisme de crear una mascota, El més petit de tots, síntesi de l’esperit col·lectiu perquè la gent s’hi pogués identificar i Lola Anglada ho va interpretar a la perfecció. Un infant rodanxó que duu un braç aixecat en puny clos i a l’altra mà una petita bandera catalana, també porta una gorra frígia al cap com a símbol de revolució. El nom d’aquest nen està inspirat en la cançó popular arranjada per Tomàs Garcés “Els tres tambors”.

Fou un mitjà de difusió de l’ideal de la llibertat i de la civilitat enfront del feixisme. El més petit de tots també va esdevenir el símbol de la vinculació de Lola Anglada en la lluita per les llibertats de Catalunya. L’artista va creure fermament en les possibilitats del poble en lluita, en la seva capacitat de vèncer i no només una guerra, sinó de crear, mitjançant la lluita, la disciplina, l’amor i el treball, un món millor.

En un moment en que Catalunya era ocupada pels feixistes, on l’odi, la ignorància, la traïció i la crueltat apareixien a cada volta de carrer. Lola intentà refer l’ ideal per damunt de tota la ràbia i el dolor, per poder difondre als infants la convivència, la solidaritat, l’esperit de lluita i la germanor. Lola també proposava als infants els valors de l’heroisme, solidaritat, el respecte al patrimoni cultural, predicà la força del companyonia, estimació pels animals i la natura, la importància del bon humor i de l’ideal compartit en moments difícils.

Aquest missatge de pau i de valors humans li va portar greus problemes. Va pagar un preu altíssim per haver il·lustrat un llibre, un preu que pocs dibuixants i il·lustradors han pagat: la marginació més profunda durant una quarantena d’anys, va ser denunciada i es va haver d’ocultar per no anar a la presó degut als seus pensaments catalanistes.

ulrikemein

Ulrike Meinhof

(Oldenburg, 7 d’octubre de 1934 – Stuttgart, 9 de maig de 1976)

«Tirar una pedra és una acció punible. Tirar mil pedres és una acció política. Incendiar un cotxe és una acció punible, incendiar cent cotxes és una acció política. Protestar és denunciar que això o allò no és just. Resistir és garantir que allò amb el que no estic conforme no es torni a produir. »

Va ser una militant revolucionària alemanya que va iniciar la seva vida professional com a periodista. Va ser una de les fundadores de la Fracció de l’Exèrcit Roig, també conegut com el grup Baader-Meinhof.

Meinhof va estudiar filosofia, pedagogia, sociologia i alemany en la Universitat de Marburg en 1955/56. El 1957 canvia d’universitat i continua els seus estudis a la Universitat de Münster on coincideix amb el filòsof Manuel Sacristán (qui més tard traduïria i editaria els seus textos) i passa a formar part del Moviment d’Estudiants Socialistes (Sozialistischer Deutschen Studentenbund). Poc després es va implicar en el moviment antinuclear del seu país defensant les seves idees des de la redacció de la revista política Konkret, vinculada a l’esquerra radical. Es va casar amb el comunista Klaus Rainer Röhl en 1961 i va tenir dues filles bessones, Bettina i Regine, el 21 de setembre de 1962.

Divorciada el 1968, es va unir llavors a grups d’esquerra més radicals al Berlín Occidental. El 1970, vista la ineficàcia dels mitjans ordinaris de lluita emprats per l’esquerra marxista alemanya, va ajudar Andreas Baader a escapar de la presó i després va participar en robatoris a bancs i atemptats amb bomba contra fàbriques i bases militars americanes. La premsa alemanya va denominar al grup ràpidament «grup Baader-Meinhof». Meinhof va escriure molts dels assaigs i manifests que la banda va proclamar, enunciant el concepte «escamot urbà», utilitzat per a combatre el que ella va anomenar «explotació de l’home comú» i «imperialisme del sistema capitalista». Capturada el 1972 a Langenhagen, va ser condemnada en audiències preliminars a 8 anys d’empresonament cautelar.

Mentre es desenvolupava el judici definitiu, en el qual el fiscal li demanava cadena perpètua, la van trobar morta en la seva cel·la el 9 de maig de 1976 (aniversari de la derrota nazi en la Segona Guerra Mundial), penjada del sostre. El govern alemany va mantenir que s’havia suïcidat, tesi confirmada per una comissió d’investigació. No obstant això encara hi ha molts dubtes. En 2002, es va revelar que el cervell de Meinhof havia estat extret del seu crani sense el consentiment de la família, havent-s’hi realitzat diverses investigacions. Bernhard Bogerts, psiquiatra de la Universitat de Magdeburg, sosté que una operació en el seu cervell que va tenir lloc durant els anys seixanta hauria contribuït a fer d’ella una terrorista.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s