bruixesdavui

This WordPress.com site is the bee's knees

_Diccionari. Conceptes bàsics del feminisme

ÀMBIT PRODUCTIU I ÀMBIT REPRODUCTIU: L’àmbit productiu és l’espai on es desenvolupa l’activitat productiva d’una economia, on els resultats obtinguts tenen un valor de canvi monetari en el mercat. L’àmbit reproductiu, en canvi, és el que inclou tot allò referent a la reproducció de les persones, tenir cura dels membres de la família, la vida domèstica… i que està considerat no productiu i, per tant, fora del mercat i l’economia.

Tradicionalment, el patriarcat ha atorgat al sexe masculí el domini gairebé total del primer àmbit, obligant a les dones a ocupar-se exclusivament de l’àmbit domèstic o reproductiu. Alhora, li ha estat assignat a l’àmbit productiu un valor de prestigi social, mentre que al reproductiu se’l ha desprestigiat i menysvalorat, tot i ser incontestable que aquest àmbit inclou tasques sense les quals seria impossible la realització i desenvolupament de les persones (de la mà d’obra, per al capitalisme).

ANÀLISI DE GÈNERE: Estudis que es realitzen tenint en compte la variable de gènere, és a dir, que considera que la realitat d’una societat està determinada, entre d’altres, per la diferència sexual i els seus efectes socioculturals.

AVORTAMENT:Hi ha dues formes d’interrupció de l’embaràs: l’espontània i la provocada. La provocada, tot i ser una decisió que correspon només a la persona que haurà de tirar endavant l’embaràs, ha estat des que existeix el patriarcat, sota control del sexe masculí i tipificada com a delicte en el Codi Penal de la majoria de països. Des d’un punt de vista feminista, l’avortament és una agressió al cos i a la ment de la dona que cal evitar en la mesura del possible, però que, en darrera instància, li suposa una agressió menor que la continuïtat de l’embaràs. El feminisme internacional, exceptuant el feminisme reformista, considera l’avortament com un dels tres drets inalienables de la dona envers el seu cos, juntament amb el dret a la pròpia sexualitat i el dret a la maternitat.

L’avortament provocat és considerat un crim per les societats que viuen sota un sistema patriarcal, però, en canvi, l’avortament espontani a causa dels maltractaments físics i psíquics provocats per un home, o a causa de l’excés de treball i les males condicions d’aquest, no es considera un crim i, per suposat, no és penalitzat legalment.

ANDROCENTRISME: Enfocament d’un estudi, anàlisi o investigació des de la perspectiva masculina, únicament, y utilització posterior dels resultats com a vàlids per a la totalitat dels individus, homes i dones.

L’androcentrisme comporta la invisibilitat del sexe femení, la negació d’una perspectiva femenina de la història i els esdeveniments, l’ocultació de les aportacions de les dones a la ciència, les arts, la medicina, la psicologia, la filosofia o la literatura.

Mitjançant la perspectiva androcèntrica es minimitza el rol de les dones, edulcorant els seus èxits i, fins i tot, falsejant-los, a més de contribuir a imposar models únics i estereotips, tant masculins com femenins.

BURGESIA I DONA BURGESA: La burgesia és la classe social que neix, majoritàriament en les ciutats, a partir dels segles XIV i XV, per l’acumulació de capitals d’artesans i comerciants. El naixement de la burgesia suposa també la implantació d’un nou model econòmic basat en la llibertat de mercat i en la competència. La dona burgesa, doncs, és aquella que pertany a la classe social propietària dels mitjans de producció, tot i que, fins fa mig segle, se la considerava burgesa per ser filla o esposa de burgés, ja que la dona no posseïa ni heretava, sinó que ho feien els seus familiars mascles.

Mentre que la classe obrera només oprimeix les dones de la seva mateixa classe, la burgesia explota tant a les dones de classe obrera (en tant que dones i treballadores), com a les de la seva pròpia classe.

La burgesa feminista, que fa tan sols unes dècades que s’incorporà al món laboral, promou uns canvis que es basen en simples reformes dirigides a aconseguir la igualtat en l’esfera política i legal, sense ànim d’eliminar d’arrel el causant de les desigualtats, el patriarcat, ja que no critica la burgesia, no es desclassa d’una classe que l’explota com a mare, esposa i com a dona.

CLASSE SOCIAL: El concepte de “classe” aplicat al feminisme és un dels punts de debat de tot moviment feminista, entenent la “classe” segons l’anàlisi materialista de Marx , que divideix les dones en “dones de la classe dominant i explotadora” i “dones de classe treballadora”.

Per a les dones, amb opressions específiques del seu sexe, aquesta divisió tant estricta no satisfà les seves necessitats teòriques i pràctiques, ja que ni Marx, ni Engels, ni els teòrics posteriors, arriben a desenvolupar una teoria materialista sobre la dominació d’un sexe sobre l’altre. És a dir, Marx i Engels fan un anàlisi exhaustiu de la dona en tant que treballadora de la classe oprimida, al mateix nivell que l’obrer de sexe masculí, però en cap moment aborden les relacions home-dona com a tals.

Segons el feminisme, en cada classe antagònica (és a dir, enfrontada, en la “lluita de classes”), la dona està al seu torn oprimida per l’home.

Per tant:

1. Les dones burgeses han de comparar-se amb els homes de la seva pròpia classe.

2. Les treballadores no patim únicament l’explotació pròpia de la classe obrera, sinó també una explotació específica en funció del nostre sexe.

3. Les mestresses de casa, que segons la definició marxista, no serien explotades en el sentit econòmico-polític, són en realitat explotades tant per el capitalisme, com per els homes d’ambdues classes socials.

Per a un sector majoritari del marxisme ortodox, considerar que la dona està oprimida per l’home significa dividir les files de la classe obrera i boicotejar la “lluita de classes”, ja que el feminisme (ja sigui F. Socialista, F. Radical o F. De la Diferència) no espera que la opressió de les dones i, en realitat, dels propis homes, desapareixi automàticament amb l’arribada al poder del Proletariat, ja que acabar amb el Capitalisme no és, ni molt menys, acabar amb el Patriarcat, tot i que sí una condició indispensable per a la seva eliminació.

DONA: Segon gènere de la divisió dicotòmica capitalista. Igual que l’home, la dona és un conjunt de rols i imaginaris que atribuïm a les persones que biològicament neixen com a femelles. Criteris com la polidesa amb què els fills d’una dona entrin a l’escola determinarà la qualitat de la feminitat de la persona en qüestió. Això és així perquè els rols que socialment atribuïm a les femelles són els de dur a terme les tasques reproductives, és a dir, de cura de la llar i manteniment “espiritual” de la unitat familiar. Les idees que impregnen l’imaginari col·lectiu sobre la feminitat tenen a veure amb la dolçor, l’atenció i dedicació als que envolten a la dona en qüestió (fills, progenitors i parella), entre molts altres.

Quan una dona pren la iniciativa d’entrar plenament al món del treball productiu, exercint de breadwinner, mostrant-se brusca i competitiva, socialment parlaríem d’una dona masculina. Igual que quan un home es dedica a les tasques de la llar, diem que és un home femení.

EDUCACIÓ NO SEXISTA: Partint d’un anàlisi del sexisme a la societat i l’impacte que aquest té en l’educació s’entenen com a pilars l’androcentrisme en la ciència , el llenguatge sexista, la invisibilitat de les dones en la història, la interacció de l’alumnat a l’aula i els valors que aprenen dins i fora de les institucions de l’educació. Per tant, una educació no sexista implica la consideració de la dona en la ciència, la seva visibilització en la història, la sensibilització en front a comportaments sexistes apresos, la utilització de joguines no sexistes, etc. Es tracta de “desaprendre allò après” veient en les institucions educatives l’espai clau on poder suprimir les actituds sexistes en la societat.

ESTEREOTIPS SEXUALS: Construcció cultural que suposa una visió arquetípica sobre cada un dels sexes, assignant-los de manera desigual i discriminatòria diferents papers, actituds i característiques. Els estereotips creen arquetips a través d’imatges que compleixen el paper de proposar models rígids en els que s’han de donar determinats tipus de comportament per tal de ser socialment acceptats /des. Els estereotips sexuals fixen un únic model de ser home i un únic model de ser dona vàlids socialment i a partir d’aquesta imatge tòpica construïda, estableixen un sistema desigual de relacions entre els dos sexes.

FAMÍLIA: La família és una institució social que agrupa individus en grups cooperatius encarregats de dotar a la societat de nous membres per mitjà de la reproducció sexual. En la família patriarcal tradicional, els vincles estan basats en el parentiu, la consanguinitat, el matrimoni i l’adopció.

L’orígen de la família es remonta al naixement de l’espècie humana, quan els individus es començaren a organitzar en forma de “clans” o “tribus”, on, si bé existia certa divisió de tasques entre homes i dones, totes elles gaudien d’una importància similar. A mesura que els avenços tècnics van donar lloc a un excedent productiu, la igualtat social i el vincle comunitari van ser substituïts per la propietat privada, la individualitat i per una especialització del treball que portà a la jerarquia de classes.

D’altra banda, succeeix un fet que tindrà també una importància cabdal en el naixament de la família patriarcal: els homes prenen consciència del paper que desenvolupen en la reproducció humana. Aquest factor, juntament amb el desig de l’home de transmetre aquest excedent patrimonial a la seva descendència legítima, provoquen l’aparició del matrimoni monògam, nucli de la nova forma familiar de filiació i autoritat patriarcal.

Actualment, la família és la institució d’aquesta societat de classes que més contribueix a perpetuar la desigualtat i la opressió de les dones, de diverses formes:

1. Propietat i herència: Les famílies contribueixen a la concentració de la riquesa i a la reproducció de l’estructura de classes a cada generació. Des de la infantesa, la família ens educa en la obediència a l’autoritat, castigant la rebel·lia i estimulant els comportaments que permetin adaptar-se a la societat, mentre que es reprimeixen aquells comportaments que xoquin amb les normes i costums socials.

2. Patriarcat: La família incentiva el patriarcat a través del seu nucli bàsic, el matrimoni monògam, que serveix per controlar la sexualitat de la dona, per tal de què l’home tingui la seguretat que els seus hereus són biològicament descendents seus. Per tant, la família converteix a la dona en propietat econòmica i sexual del “patriarca”. La família patriarcal, tot i que beneficia majoritàriament a l’home, el priva de la oportunitat d’interactuar estretament amb els seus fills i filles. A través de la família es garantitza la reproducció de la força de treball, amb tasques domèstiques gratuïtes que permeten als treballadors tornar a la feina cada dia per a seguir venent la seva força de treball. El capitalisme comporta una precarització que empeny a les dones a l’àmbit laboral, però no les eximeix de la exclusivitat d’exercir aquestes tasques domèstiques, per això els i les marxistes parlem de la doble jornada laboral de les dones treballadores.

Reaccionaris i reformistes han acusat sempre a les revolucionàries de voler destruir la família, però la realitat és que és el propi capitalisme el qui destrueix les famílies treballadores amb la superexplotació, l’atur, la precarietat laboral, la marginació i la misèria a que les condemna, mentre que les revolucionàries plantegem l’abolició de la família com a estructura econòmica privada, perpetuadora de les desigualtats i la opressió de gènere, però reivindiquem les formes familiars establertes lliurement, sense coerció econòmica de cap tipus i basades en l’amor, la igualtat i el sentit de comunitat i aquesta tasca, óbviament, no té sentit sense el derrocament de la propietat privada dels mitjans de producció.

FEMELLA: Una femella és aquella persona amb genitals femenins; de sexe femení. A l’igual que la masculinitat, la feminitat fa referència al gènere que s’atribueix a la persona nascuda amb aquests genitals; el gènere dona.

FEMINISME: El Feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a finals del segle XVIII, i que suposa la presa de consciència de les dones com a col·lectiu humà, de la opressió, dominació i explotació de que han estat i són objecte per part del sexe masculí i, en un estadi superior, pel Sistema Patriarcal sota qualsevol model de producció. L’objectiu del feminisme no és “manar”, ni arribar al poder per oprimir venjativament el sexe masculí, com sovint es pensa, sinó lluitar per l’alliberament del sexe femení, amb totes les transformacions socials que aquest requereixi, ja sigui la destrucció del Patriarcat o del Capitalisme, per tots els mitjans al seu abast.

Els orígens del Feminisme com a moviment col·lectiu de dones, i de la mateixa paraula “Feminisme” el trobem a la França revolucionària, on les dones del Tercer Estat s’organitzaren contra el rei absolutista. Més tard, durant la segona meitat del segle XIX i fins a principis del XX, cobraren importància els col·lectius de dones que demanaven el vot per a la dona, les “Sufragistes”, que, si bé eren reformistes en les seves demandes, van aconseguir la primera gran victòria en el camí cap al reconeixement de les desigualtats. A continuació, anticipant ja el que durant els anys 60 s’anomenaria “Nou Feminisme”, diverses teòriques com l’anarquista russa Emma Goldman o la comunista catalana Teresa Claramunt van plantejar la qüestió sexual i la necessitat d’un moviment independent de dones. Actualment, el feminisme és una força que arriba fins i tot a països de l’Extrem Orient.

Dins del feminisme hi trobem diverses corrents:

1. Feminisme burgés: Té el seu origen en les revolucions burgeses del s.XVIII i no és un moviment revolucionari, ja que tan sols planteja reformes. Es conforma amb aconseguir per a les dones les mateixes oportunitats que tenen els homes, sense qüestionar-se el model socioeconòmic vigent ni, per suposat, les diferències de classe. Les lleis contra la violència de gènere o la demanda de paritat en el Govern i en les llistes electorals són algunes mostres de les demandes d’aquest tipus de feminisme.

2. Feminisme socialista: És al que pertanyen les dones que, militant en una organització socialista o comunista, s’organitzen a l’hora en un col·lectiu feminista o dins el propi partit s’organitzen per a tractar qüestions específicament antipatriarcals. Les feministes socialistes acostumen a prioritzar la lluita de classes i critiquen les “independents” (F. Radicals, F. Lesbianes i F. De la diferència) per considerar que la divisió de forces entre feministes actua en favor del capitalisme i obstaculitza la lluita pel socialisme. No són partidàries de treballar amb dones burgeses, ja que les consideren enemigues de classe. La gran teòrica d’aquest moviment és la comunista soviètica Alexandra Kollontai.

3. Feminisme Radical: Considera la lluita socialista i el derrocament del capitalisme condició indispensable, però no suficient, per a l’alliberament de gènere. Argumenten que també les organitzacions socialistes discriminen la dona i, per tant, creuen que les dones han d’organitzar-se soles, sense homes, doncs la lluita va dirigida contra les institucions patriarcals que ells representen, tot i que accepten la participació de homes antipatriarcals.

4. Feminisme Homosexual: El conformen les feministes lesbianes organitzades, que lluiten, bàsicament, per el dret a una vida privada i una sexualitat sense ingerències de l’estat i les autoritats, però assumint també diversos punts ideològics de les feministes radicals i socialistes.

5. Feminisme de la Diferència: És una corrent feminista que neix cap als anys 80 i que pregona també la igualtat efectiva entre sexes, però reivindicant simultàniament qualitats que creuen congènites de les dones, com la sensibilitat, la intuïció o una menor agressivitat. Temen que la igualtat política i laboral amb els homes provoqui que les dones adoptin els rols masculins de competitivitat, insensibilitat i esperit agressiu, cosa que consideren una victòria del patriarcat. Les feministes radicals i socialistes critiquen aquesta postura perquè exalta rols que considera artificials i imposats a la dona per perpetuar la seva submissió.

6. Queer: És un moviment que neix de diferents tendències quan aquestes conflueixen en una praxi. Està clar que una teoria tan complexa, i en continu desenvolupament com aquesta, té moltes influències, però bàsicament en distingirem dues. La primera és el feminisme marxista, que entén que la divisió dicotòmica entre gèneres segueix els mateixos patrons que la divisió de classes, per tant, per aconseguir la plena igualtat és necessari abolir la condició de gènere del món material i mental de les persones. I l’altra gran teoria que nodreix la teoria queer és l’antipsiquiatria. L’antipsiquiatria és un moviment postmodernista que neix als anys 60’ als Estats Units, de la mà de Laing, Cooper, Rapaille… entre d’altres. En si, aquest moviment postulava que algunes de les malalties que tractaven els psiquiatres no eren malalties mentals, sinó socials. El seu gran focus de treball era l’esquizofrènia. Postulaven que un esquizofrènic no és un malalt mental, sinó que és el producte perfecte d’una societat capitalista, malalta per definició. En el sentit que un esquizofrènic és una persona sense desdoblament de personalitat; sempre actua igual, mentre que tots els demés mortals sí que sofrim desdoblament de personalitat, ja que a cada lloc ens comportem diferent. Un esquizofrènic es comporta igual a tot arreu.

La teoria queer agafa la negació del gènere i el concepte de malalts socials, i s’endinsa en unes pràctiques i unes lluites que s’estructuren al voltant de la defensa d’aquests dos postulats. A aquests postulats s’hi uneixen perspectives constructivistes, que faran que a poc a poc es vagin allunyant del marxisme i apropant-se al postmodernisme. Avui dia aquesta es pot considerar una teoria plenament postmoderna.

El moviment queer és un moviment que mescla molt la teoria amb la pràctica. Les fonts teòriques d’aquest moviment les podem trobar en intel·lectuals postmodernistes com Beatriz Preciado o Judith Butler. La praxi es consolida en un dia a dia no definit per rols sexuals capitalistes i en una visió i exhibició de la sexualitat no normativitzada. Queer vol dir estrany.

A nivell de Països Catalans, el principal focus  el trobem a Barcelona, sovint inserida en alguns espais del moviment okupa, i amb formes d’organització com grups d’acció o escamots autònoms. Moltes d’elles es declaren alhora anarquistes, però no és un moviment que es nodreixi de les teories de Bakunin ni de Kropotkin… el seu anarquisme és més aviat situacional, i inspirat en la pràctica de contravalors.

En tot cas, les tres corrents tenen clar que la igualtat de sexes no passa per la imitació.

GAI: Persona de sexe i gènere masculí que sent a atracció sexual cap a altres persones de sexe i gènere masculí (és a dir homosexual). El significat de la paraula es remunta a l’Anglaterra dels 60’, on el mencionat col·lectiu es donava a conèixer a la societat amb recursos visuals vistosos (manifestacions amb disfresses, festes temàtiques dedicades a anar-se’n al llit amb un altre home, etc. Això feu que els anglesos heterosexuals els comencessin a anomenar gays (que en anglès significa divertits, animats). La gran acceptació d’aquesta manera de visibilitzar-se en el si del moviment gai va fer que aquest model s’expandís fins a la actualitat; avui dia els locals gais segueixen essent considerats uns dels més animats de les ciutats on existeixen. A partir dels 80’ però, el moviment gai “de masses” va deixar de ser festiu alhora que combatiu, ja que certes empreses van veure en aquest moviment un negoci entorn de la rauxa sense crítica. Tot i que podem trobar grups gais ultra polititzats i ultra combatius, costa d’imaginar una manifestació a l’estil de la del 28 de juny del 1968, on dotzenes de gais, lesbianes i trans es van enfrontar violentament contra la policia en una manifestació en la que es demanaven llibertats civils (Revolta de Stonewall).

Un dels motius pels quals l’Esquerra Independentista hem d’implicar-nos en aquests moviments és per recuperar la combativitat que abans havia tingut; ajudant als que ja porten anys treballant-hi i convencent a la població que la sexualitat no és una moda.

GÈNERE: Conjunt de fenòmens socials, culturals, psicològics i lingüístics que s’associen a les diferències de sexe. El sexe és una realitat biològica a partir de la qual s’ha volgut justificar la desigualtat i el diferent repartiment de papers entre homes i dones. Als anys 70 aparegué el terme de gènere, fent referència al conjunt de característiques que s’assignen a dones i homes i que s’adquireixen en el procés de socialització de les diferents cultures al llarg de la història.

El gènere és una construcció social variable en el temps i en les diferents societats i per tant susceptible de canvi. Cal no confondre, doncs, les diferències sexuals (riquesa innegable) amb les desigualtats de gènere, ja que les discriminacions que comporten són diferents: Mentre la discriminació per raó de sexe és dóna quan una dona és discriminada pel fet de tenir unes característiques com a “femella” (és més habitual en les estructures socioeconòmiqes baixes), la discriminació per raó de gènere es dóna en certes activitats (per exemple, en l’infermeria) pel fet d’estar considerades “femenines”, ja sigui un home o una dona qui ocupi el lloc de treball.

D’aquesta forma, el gènere es refereix a les expectatives socials que els membres d’una societat tenen respecte els homes i les dones, és a dir, és com la societat espera que ens comportem pel fet de ser d’un sexe o d’un altre. Per tant, mentre que el Sexe es defineix en termes de Mascle i Femella, el Gènere es refereix a les construcccions socials en termes de Feminitat i Masculinitat.

Termes relacionats:

1. Socialització de gènere: Es refereix a l’aprenentatge i exercici de les pràctiques socials associades a un determinat gènere.

2. Rols de gènere: Cadascuna de les pràctiques socials associades a un determinat gènere. Si parlessim d’una pel·lícula, nosaltres seriem els actors i els “rols” serien el “paper” que fem a cada moment d’aquesta.

3. Estratificació de gènere: Distribució desigual de la riquesa, el poder i els privilegis entre els dos sexes.

HETEROSEXUAL: Persona de gènere masculí o femení que vincula la seva sexualitat amb una persona de l’altre sexe i gènere dicotòmic. Hetero vol dir divers, i la paraula heterosexual (que a l’igual que la paraula homosexual és fruït d’un error, doncs el terme científic més correcte seria heterofílic) significa, per tant, que quan busquem algú amb qui relacionar-nos sexualment buscarem algú de l’altre sexe i gènere.

És el tipus de sexualitat més estesa (almenys de manera subjectiva, doncs alguns teòrics afirmen que tothom és bisexual) i la més acceptada en el capitalisme. Si analitzem les morals de les diferents societats (ja siguin morals religioses o productivistes liberals, alhora amb arrelament religiós) ens adonarem que el patriarcat imposa l’heterosexualitat com a única manifestació acceptable de la nostra sexualitat. És per això que parlem d’heteropatriarcat, entenent que l’opressió del patriarcat no afecta només als gèneres sinó també a les sexualitats.

És important que entenguem que les persones que es declaren heterosexuals, també estan oprimides pel patriarcat, ja que el fet de sentir-se a gust amb una imposició no nega el caràcter imperatiu i hegemonitzador d’aquesta.

HOME: Quan parlem des d’una perspectiva de gènere, el concepte que definim no és sinònim de membre de la espècie humana, sinó que es refereix a un seguit de rols i imaginaris col·lectius que atribuïm a un sexe. És a dir, la masculinitat d’una persona que, biològicament, podem considerar mascle, és el que construeix un home.

És el gènere que se sol citar primer dels de la divisió dicotòmica.

Un exemple de rol que s’atribueix a una persona biològicament mascle i socialment home és el de sustentador econòmic d’una família, treballador, la qualitat de vida dels seus dependrà de com d’home sigui ell. Un altre exemple seria el rol de dominador sexual. Uns quants exemples d’idees que composen l’imaginari col·lectiu sobre la masculinitat tenen a veure amb la força, l’autonomia, la competitivitat…

HOMOFÒBIA: Entenem per homofòbia l’odi a l’homosexualitat.

Per lesbofòbia, per altra banda, entenem l’homofòbia que reben les lesbianes sumada a la discriminació masclista pel fet de ser dones.

HOMOSEXUAL: Persona que se sent atreta sexualment per persones del seu mateix sexe i gènere.

A nivell polític no és fins a la quarta part del segle XX que s’han creat organitzacions homosexuals (és a dir, organitzacions que admetin a les seves files tant a gais com a lesbianes); fins aleshores les propostes majoritàries en el si del col·lectiu no contemplaven la lluita organitzada de manera transversal.

 

IDENTITAT DE GÈNERE: El gènere que se’ns ha imposat no ha de ser el gènere amb el que nosaltres ens sentim més a gust. Mitjançant un procés d’introspecció podem arribar a la conclusió que ens sentim bé amb el nostre gènere imposat, o podem creure que no és així. Ja sigui perquè ens sentiríem millor amb l’altre gènere, ja sigui perquè considerem que tenim aspectes de tots dos gèneres, ja sigui perquè ens sentim identificats amb un 3r (o 4t, o 5è, o 6è…) gènere, o ja sigui perquè, senzillament, no creiem en els gèneres i els rebutgem tots.

Allò important és entendre que el nostre gènere imposat no ha de ser per força el que millor defineixi la nostra identitat, i no hem de representar-lo forçosament. La configuració de la identitat hauria de ser lliure i progressiva, mai imposada ni quadriculada.

Una identitat de gènere que no es correspon amb el nostre sexe biològic i gènere social està considerada encara a dia d’avui com a disfunció psíquica. Al llistat de malalties de la Organització Mundial de la Salut (OMS) encara hi és present el concepte disfòria de gènere, de la mateixa manera que la homosexualitat estava considerada una malaltia fins als anys 70.

La concepció del transgenerisme i la transsexualitat com a “malaltia” es deu a una equiparació del concepte sexe al concepte gènere, que avui dia encara aplica la psiquiatria convencional, tot i que la immensa i aclaparant majoria de científics afirmen que sexe i gènere no són sinònims.

INTERSEXUAL: Un altre col·lectiu que sofreix la psiquiatrització és el col·lectiu intersexual. El mot prové de la terminologia mèdica i és un eufemisme de la paraula hermafrodita.

Durant el procés fetal (dins el ventre matern) se’ns desenvoluparà el penis o el clítoris. Hi ha casos on l’òrgan sexual principal no s’acaba de definir (1 de cada 2000, més o menys), i es desenvoluparà el penis alhora que els ovaris, o la vagina alhora que els testicles. A aquests cossos diferents se’ls sol mutilar immediatament desprès del naixement, però hi ha casos en els que els testicles, per exemple, es desenvolupen durant la pubertat o (en menor nombre) durant l’edat adulta. En aquests casos, és força comú que les persones no se sentin a gust amb el gènere que se’ls ha donat i reclamin la lliure adopció de gèneres o el lliure desenvolupament de la identitat intersexual. Els psiquiatres dirien que pot haver-hi una confusió mèdica sobre l’òrgan predominant, i que s’hagi educat a la persona en un gènere que no és el que li designa el seu hipotàlam. Altres punts de vista afirmen que una persona que es troba en aquesta situació es veu forçada a plantejar-se moltes coses i a fer la mateixa reflexió que hem dit que feien les persones trans, arribant a la conclusió que els seu gènere no és el que se’ls ha assignat, o a la conclusió que els gèneres no existeixen biològicament; són socials.

El col·lectiu intersexual organitzat políticament és un col·lectiu que, històricament, lluita per la lliure construcció del seu gènere, i contra la opressió que sofreixen els seus cossos no normatius.

LESBIANA: Ho és una persona de sexe i gènere femení que sent desig sexual cap a persones del sexe i gènere femení (és a dir homosexual).

Aquest col·lectiu ha estat constantment agredit i estigmatitzat per la societat civil i els estats capitalistes; atorgant-les-hi malnoms i insults, com bollera, tortillera, camionera, marimacho, etc. És necessari normalitzar aquests termes perquè deixin de ser despectius.

Les primeres organitzacions polítiques de dones lesbianes s’estructuren en el si del feminisme ressorgit dels anys 60’ a París, que començava a plantejar-se el debat intern de feminisme de la diferència contra feminisme de la igualtat. El moviment lèsbic es veurà afectat per aquestes discussions, i creixerà amb elles. Això farà que sigui pràcticament impossible consolidar-se com a moviment social autònom i anirà sempre a remolc de la lluita gai.

MASCLE: Considerem mascle una persona nascuda amb els genitals masculins. Aquesta paraula fa referència al sexe de la persona. No obstant, quan parlem de masculinitat ja estem parlant dels atributs que li donem a una persona biològicament mascle: el seu gènere.

La paraula mascle es refereix purament als genitals de l’individu, mentre que la paraula masculinitat fa referència al gènere que s’imposa a aquest.

MASCLISME: Paraula amb la qual es coneix tot un conjunt de lleis, normes i actituds socioculturals de l’home amb una finalitat implícita o explicita de produir, mantenir i perpetuar la opressió i la submissió de la dona a tots els nivells: sexual, procreador i laboral. En la realitat concreta, el masclisme el constitueixen aquells actes, físics o verbals, per mitjà del qual es manifesta de forma vulgar i poc apropiada el sexisme present en la estructura social. En el context social aquests actes poden anar des del “piropo” fins a la violació, segons els individus. En termes psicològics podríem dir que el sexisme és conscient i el masclisme no.

MATERNITAT: Anomenem així al fet que les dones assumeixin el procès biològic de la gestació i el part, així com la criança d’un ésser humà durant un període de temps més o menys llarg. En les societats patriarcals, les dones exerceixen una maternitat cautiva, en tant que les criatures que engendren són entregades a la societat patriarcal, en general, i als homes de la seva família, concretament i no hi haurà maternitat en llibertat i totalment voluntària.

OBRERA: S’entén aquí per obrera a tota dona que treballa, ja sigui assalariada o mestressa de casa. Considerem obrera la mestressa de casa en tant que produeix un treball que s’embutxaquen el burgés i l’Estat capitalista. L’assalariada té, tradicionalment, una preparació més breu i simple, perquè, si es casa i procrea, és possible que no exerceixi mai i si ho fa és de forma complementària, és a dir, com a ajudant. Així mateix, el salari que rep és menor que el de l’home en el mateix lloc de treball amb el mateix horari, a més de gaudir d’unes possibilitats d’ascens molt menors.

Una de les moltes contradiccions d’aquest sistema és que considera la criança dels fills com a competència exclusivament femenina, però desprès, se’ns diu que fer-se càrrec dels fills és un obstacle per a integrar-se en el món laboral.

OPCIÓ SEXUAL: La nostra opció sexual és el conjunt de sentiments, sensacions i reaccions materials que els nostres cossos experimenten cap als altres cossos. Depenent del sexe i gènere que ens desperti més desig eròtic, ens identificarem més o menys amb una o altra opció sexual. No entrarem en el debat de si la nostra opció sexual és innata o la configurem durant el procés de socialització; en tot cas, la nostra sexualitat ha d’ésser sempre respectada, i no actuar en contra l’homofòbia o l’heterofòbia (en el cas que aquesta es donés, cosa que no és massa comú) és mantenir una actitud contrarevolucionària i discriminadora.

PATRIARCAT: El patriarcat és el sistema segons el qual els homes ostenten el poder sobre les dones i la seva propietat, a més de suposar la submissió de les dones a la maternitat, la repressió de la sexualitat femenina i l’apropiació de la seva força de treball. És l’estructura que situa a la dona i als fills en una situació de dependència cap al marit/pare (patriarca) que és qui controla els mitjans de vida de les persones dependents. El patriarcat neix arrel de dos fets: l’aparició de la propietat privada i la presa de consciència dels homes de la seva participació en la procreació. Utilitza com a excusa per a perpetuar-se, un suposat origen en les diferències biològiques entre els dos sexes, quan en realitat el seu origen és purament cultural, és a dir construït socialment. El sistema patriarcal, vigent, de moment, en totes les societats històriques (independentment del seu sistema econòmic i productiu) ha degenerat de tal manera que oprimeix també als membres del sexe masculí que no volen obeir els rols socials que aquest imposa o que es neguen a veure la dona com un ésser inferior. (us sonen les frases “ets un calçasses” o “els homes no ploren”?)

Sovint, concebem el sistema patriarcal com un ens diferenciat i amb personalitat pròpia, però cal no oblidar que el sistema patriarcal el formem i sustentem tots i totes les membres de la societat.

SEXE: Cal diferenciar entre Gènere i Sexe, termes que molt sovint confonem o utilitzem de forma inexacta. El sexe és la diferenciació biològica entre mascle i femella en una mateixa espècie i consta de 6 components principals: la composició cromosomàtica, els òrgans reproductors, els genitals externs, els genitals interns, el component hormonal i les característiques sexuals secundàries. Per tant, en principi, es pot distingir als membres del sexe femení per els seus cromosomes XX, el clítoris y la vagina, els ovaris, els estrògens i el desenvolupament dels pits; i als membres del sexe masculí per els seus cromosomes XY, el penis i els testicles, les gónades, la testosterona i l’abundància de pèl a la cara. No obstant això, existeix gran variació en la composició genètica i hormonal dins de cada un dels sexes, ja que un individu pot néixer amb la composició cromosomàtica d’un sexe i els genitals de l’altre.

SEXISME: Conjunt dels mètodes emprats per homes, dones o pel conjunt de la societat, per tal de mantenir en situació d’inferioritat, subordinació i explotació al sexe femení i, així, perpetuar el sistema patriarcal. Les primeres manifestacions del sexisme han estat i són la repressió de la sexualitat femenina i la divisió sexual del treball. Sobre aquesta darrera, Marx ens diu que, en les societats pre-patriarcals, l’únic treball objecte de divisió era entre l’home i la dona a l’hora de produir un fill, i que, en cas d’haver divisió de tasques en relació a la caça i la recolecció, aquesta era espontània i en cap cas absoluta. És l’aparició del patriarcat i, més tard, del capitalisme, qui institucionalitza aquesta divisió sexual del treball i la fa perenne.

El sexisme està present en tots els àmbits de la vida i les relacions humanes (l’art, la salut, l’economia, la ciència) i la primera mostra és en el llenguatge que usem diàriament. La nostra cultura està construida des de i per als homes, per tant, la eina cultural bàsica i primigènia, el llenguatge, és profundament sexista, en tant que defineix el món des d’una òptica exclusivament masculina i utilitza una gran varietat de temes per a referir-se de forma despectiva i humiliant al sexe femení.

L’estratègia del sexisme per a arrelar tant profundament en les estructures culturals, econòmiques i socials, ha estat convencer les propies dones de la seva inferioritat, de tal manera que, sovint, aquestes esdevenen les principals defensores de les expressions del Sexisme, com per exemple, de la familia tradicional.

SEXUALITAT: El patriarcat es basa en la repressió de la sexualitat femenina i en la supremacía del fal·lus, órgan sexual masculí, com a símbol del grup sexual dominant. Aquest sistema, ajudant-se de la religió, fa una interpretació moral de la sexualitat, relegant-la a la mera procreació i, per tant, imposant la monogamia a la dona (que pot parir un núm. limitat de criatures) i fomentant la permissivitat de la poligamia i l’adulteri entre els membres del sexe masculí, que poden dipositar la seva “llavor” de forma il·limitada i, per tant, procrear amb un nombre il·limitat de dones.

Per trencar amb el Patriarcat cal acabar amb la repressió de la sexualitat femenina i educar els infants en la sexualitat sana i sense tabús, alliberant així, no només a la dona, sinò a ambdós sexes del que suposa la identificació de la sexualitat amb la procreació i no amb el plaer en si mateix.

Educant els infants en aquest canvi de mentalitat sobre la sexualitat, desapareixerien les accions resultants de les relacions de poder sexuals, tals com la violació, el tràfic de dones i nenes, les mutilacions genitals…

TRANSEXUAL: Cal que ens desfem dels tòpics de que un transsexual és una dona en un cos d’home, o a l’inversa, ja que això no és una regla general, i cada persona té les seves pròpies vivències que el poden haver dut a determinades situacions.

Una persona transsexual és algú que en un moment determinat de la seva vida decideix fer una transició del seu gènere (adoptant els rols de l’altre) o del seu sexe (mitjançant una operació dels seus genitals). Els i les transsexuals que creuen que el seu sexe és el que configura el seu gènere, segurament, es sotmetran a una operació quirúrgica, a més de sotmetre’s a un tractament hormonal que tindrà efectes interns (augment de testosterona, per exemple, en els transsexuals masculins) i externs (desenvolupament de les mames, en el cas de les transsexuals femenines). Hi ha diverses teories sobre el perquè d’aquest comportament. Sense entrar-hi massa a fons, direm que la teoria més estesa és la psiquiàtrica (a)científica, que confirma que una persona que vol canviar de gènere (recordem que des de la psiquiatria s’afirma que gènere = sexe) té una malformació a l’hipotàlam (part del cervell humà) i que a conseqüència d’aquesta malformació té el gènere desplaçat. En altres paraules, des de la psiquiatria s’afirma que la transsexualitat és una malaltia; un trastorn que es cura passant pel quiròfan.

Una altra explicació del fenomen de la transsexualitat és la que explica que els transsexuals són gent que han pogut mesclar el concepte sexe i el concepte gènere (igual que la majoria de mortals); i que fan la següent reflexió: si jo no em sento dona; és que sóc un home!, o a la inversa. Aquesta darrera teoria s’explica sota el context que els sexes no determinen els gèneres; tot i que la població no n’és conscient degut a l’alienació capitalista que agafa la part pel tot.

Fins i tot, en països on la repressió sexual és encara més dura que aquí, podríem parlar d’un nivell de desinformació tan gran, que moltes persones que són homosexuals poden haver confós els conceptes i creure’s que són una dona en el cos d’un home.

TRASNGÈNERE: Una persona transgènere és algú que davant la reflexió citada anteriorment afirma: que jo no em senti dona no vol dir que sigui un home; ja que els gèneres són una construcció social!

Per tant, aquesta persona podrà adoptar uns rols determinats per a sentir-se una mica millor en aquesta societat, o podrà no fer-ho, ja que optarà per transgredir la dimensió de gènere. Parlem doncs de la no adopció d’un gènere determinat.

La teoria queer, i les tendències que posen en pràctica la negació del gènere es refugien en l’argument que el gènere és social i que la seva coincidència amb el sexe biològic no és res més que una construcció social.

Tant els transsexuals com els transgèneres tenen moltes dificultats a l’hora de (per exemple) canviar-se el nom de manera oficial. Mentre que un mascle, posem que es diu Pau, pot anar al registre civil i canviar-se’l pel nom de Toni, Artur o Ambrosi, o una femella, Marta, pot canviar-se el nom per Eva, Ramona o Escarlata; en el cas d’una persona que al seu D(n)I hi posi Albert; no se’l podrà canviar pel de Maria, a no ser que passi per un procés psiquiàtric que l’avali com a malalt/a mental.

Aquest procés psiquiàtric consisteix en superar el test de Minnesota (que jutjarà el nostre gènere mitjançant preguntes com les de: li agraden a vostè les revistes de mecànica? O li agradaria a vostè treballar de bibliotecària?) alhora que un psiquiatra s’entrevistarà amb la malalta i amb tot el seu entorn social per a constatar que realment aquella persona pateix disfòria de gènere. El psiquiatra, una vegada obtinguem el nostre certificat de disfòriques, pretendrà que consumim hormones i que ens operem, davant del que molts i moltes diran que no, cosa que encara els hi portarà més problemes.

Aquest procés es pot allargar més de 2 anys, i moltes persones transgèneres o transsexuals opten per hormonar-se o operar-se degut a la pressió del psiquiatra.

Tot i que, com veiem, no és el mateix ser transgènere que ser transsexual, considerem que la discriminació social i els processos de psiquiatrització afecten a tots dos col·lectius per igual, ja que la transfòbia no es pararà a pensar tots aquests conceptes exposats. Davant d’això, parlarem sempre de col·lectiu trans, en general, sense especificar més, ja que creiem que són persones que s’han trobat en la mateixa situació, tot i que hi hagin reaccionat de maneres diferents.

VIOLACIÓ: La violació és l’abús sexual d’un, dos o més homes sobre una dona. Aquest pot donar-se per mitjà de la força física, les amenaces, la coacció psíquica. El violador és sempre un home. Es pot definir aquest home com un individu primari que actua per mitjà de la força física o de coacció, el poder sexista que la resta dels homes té extens, a més de al cos físic de la dona, a totes les àrees de l’activitat humana femenina.

Anuncis

3 thoughts on “_Diccionari. Conceptes bàsics del feminisme

  1. Retroenllaç: ESTEREOTIPS DE GÈNERE en Sèries de Dibuixos Infantils | bruixesdavui

  2. Retroenllaç: Debat sobre els rols de gènere (24/04/2013) | Aviam qui la diu més GORDA!

  3. Retroenllaç: Aviam qui la diu més GORDA… sobre els ROLS DE GÈNERE! |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s