bruixesdavui

This WordPress.com site is the bee's knees


Deixa un comentari

Dimecres 21, Barcelona a favor de les treballadores sexuals

jorna Reactivem el blog anunciant-vos la Jornada de Treball per a l’elaboració d’un programa polític a Barcelona a favor de les treballadores sexuals, que es durà a terme aquest dimecres 21 de gener a La Cruïlla, Casal Independentista de l’Eixample.

Per a més informació, per descarregar els documents per al debat i la proposta pel programa electoral, cliqueu TrobadaBCN


Deixa un comentari

Fira d’Economia Feminista 2014

firaLa Fira d’Economia Feminista 2014 vol ser un espai de trobada on posar en comú, debatre i crear unes relacions econòmiques feministes. Pensem l’economia en un sentit ampli, com totes aquelles relacions que establim entre nosaltres i amb el medi per assolir unes vides dignes. Formes de producció, distribució i consum que parteixen de les nostres necessitats i desitjos; relacions de treball que defugen de la desigualtat i les relacions de poder, que es basen en la reciprocitat, la solidaritat i el suport mutu.

indignadas1

La fira es celebrarà els dies 14 i 15 de novembre a l’espai veïnal autogestionat de Can Batlló, al carrer Onze de Juny (plaça Pelleria, al carrer Constitució cantonada Mossèn Amadeu Oller), al barri de Sants de Barcelona. En el marc de la fira hi haurà xerrades, tallers, debats, presentació d’experiències i tenderolada de col·lectius, tot adreçat a repensar i transformar les nostres relacions econòmimques des dels feminismes.

Si teniu un projecte compromès amb la transformació social feminista i voleu col·laboraramb la fira escriviu-nos a firaeconomiafeminista@gmail.com o ompliu el formulari que trobareu aquí.

Esperem que us animeu a participar i us demanem un cop de mà amb la difusió i autogestió de la fira! Us hi esperem!

Visita el bloc


Deixa un comentari

Voluntat o inèrcia, interès o rutina?

san_valentin3El final. Aquest és un dels elements que defineixen necessàriament una relació sexoafectiva convencional i, sovint, també alguna de suposadament no tan convencional. El fet que aquest tipus de relacions no es pretenguin transformadores condueix inevitablement al seu propi fi, és a dir, són relacions amb vocació autodestructiva. Aquest final, freqüentment tràgic, pot ser evident –portant a la pràctica un trencament total– o, en el pitjor dels casos, emmascarat.

El procés, estat o fase d’enamorament –és igual com anomenem aquest concepte escandalosament fals–, porta en si mateix una actitud justificadora que embriaga les seves embogides participants. Sota el pretext de no posar fre als sentiments es justifica la reproducció d’un seguit de dinàmiques que, a la llarga –o no tan llarga–, fan d’aquelles dues persones –prèviament desconegudes i conegudes per casualitat–, una sola unitat o, si voleu, dues persones amb una necessitat constant de sentir-se acompanyades únicament i exclusiva per aquella persona. L’inici d’una relació de parella convencional és el preludi d’una vida paradoxalment solitària i altament dependent, on els subjectes deixen de ser autosuficients i de tenir desitjos i idees pròpies.

Durant aquest suposat procés, els subjectes modifiquen per complet la seva rutina per a fer-la girar al voltant de tan intens i desesperat amor. Ho fan “voluntàriament”, perquè en tenen ganes, perquè senten una necessitat incontrolable que identifiquen com a sana, com a bona, i justifiquen com a normal. L’argument “jo ho he decidit” és recurrent en les autojustificacions d’aquelles persones que han triat el camí de l’amor romàntic –molts cops, sense admetre-ho–. No existeix llibertat de decisió en un món on els esquemes relacionals estan tan clarament definits i imposats, apel·lar a aquesta “llibertat” és una forma de legitimar aquest model i denota una actitud acrítica davant el sistema.

A curt, molt curt termini, aquests canvis en la rutina pot ser que tinguin pocs efectes evidents. A la llarga –o no tan llarga–, però, les conseqüències d’aquest enamorament de pel·lícula surten a la superfície. Comencen a desaparèixer amistats. Evidentment, les amigues no es volatilitzen, de fet, els subjectes tendeixen a pensar que encara són allà i que simplement no es veuen amb la mateixa freqüència. En cas que es continuïn veient, el més habitual és que les “enamorades” no puguin deixar de parlar de la seva parella –fet que és obvi tenint en compte que comparteixen amb ella la major part del seu temps social–. Una altra conseqüència és la pèrdua de l’espai personal. Això se sol justificar al·legant que no en necessiten, que estan bé, que no estan agoviades. De fet, els ve de gust compartir cada nit, cada matí, cada àpat, cada moment amb la mateixa persona. Fins i tot arriben a anar a viure juntes per facilitar tot això, per fer-ho més còmode, perquè en tenen ganes.

Fins que la situació es torna cada vegada més avorrida, més conflictiva, menys passional. En aquest punt pot ser que, fins i tot, es comenci a reclamar l’espai personal de cadascuna. S’introdueix la necessitat de trencar amb la rutina, de fer coses –interessants– juntes, de no quedar “per quedar”. D’alguna manera, s’intenta tornar a aquella “fase” inicial mitificada de la relació on tot era perfecte i espontani, on no hi havia problemes, en un intent obsessiu per a salvar-la. De fet, aquesta “fase” inicial mitificada sol ser l’àncora que reten les persones en la relació. La idea falsa basada en records idealitzats que la relació és, en essència, d’una manera de la qual pot tornar a ser.

Al principi parlàvem també d’aquelles “relacions suposadament no tan convencionals”, perquè això pot passar a persones que mantenen altres tipus de relacions sexuals o afectives –possiblement menys al principi i cada vegada més a mesura que la relació avança– o mentre miren de replantejar-se alguns aspectes d’una relació originàriament convencional.

El que no és gens descabellat –que és, de fet, el que reivindiquem–, és que existeix la possibilitat de controlar aquest embogiment que tenim tan interioritzat. La falsa creença que hem de viure sense límits és precisament la que més ens limita. Cuidar les relacions des del principi, respectant l’espai i el temps de cada persona, estimant de forma sana, amb sinceritat, respecte i confiança. Amb la voluntat de ser una persona lliure compartint moments de la vida amb altres persones lliures.

– Barjaules-

“«Puesto que hemos contraído juntos la fiebre amorosa, ayudémonos mutuamente a controlarla, a evitar que sus delirios nos confundan y arrastren. Salvemos nuestro inflamado afecto de sus propios excesos, igual que se cuida de un niño para que no se haga daño y pueda crecer fuerte y sano. Extrememos las cualidades propias de las amistades excelentes: sinceridad, lealtad, generosidad, respeto a la identidad del otro, a su autonomía y su intimidad. No alimentemos el afecto con la necesidad, sino con la libertad. Luchemos contra la posesividad, la dependencia, los celos. Colaboremos en la construcción de un mundo nuevo en el que podamos amar bien…». “

“El amor libre y la sociedad libre se determinan –se determinarán– mutuamente, como se determinan mutuamente el amor enfermo y la sociedad enferma actuales. Desde aquí, desde el ahora, solo puedes vislumbrarlas, las posibles alternativas al amor cautivo, al amor tal como hoy se vive y entiende, ya que esas alternativas van –irán– ligadas a condiciones psicológicas y sociales radicalmente distintas. Pero al menos sabes –o deberías saber ya, a estas alturas– lo que no es una relación libre, lo que no puede ser, lo que no debe ser. No debe ser, para empezar, de ninguna manera preconcebida, puesto que cada relación ha de encontrar –ha de crear– su forma y su camino, su camino-forma. No debe generar el nefando binomio posesividad-dependencia. No debe conllevar la disparatada pretensión de tener un destino común, de «compartir la vida». No debe reconocer ni respetar más reglas que aquellas que, sin coacción ni control, presiden una buena amistad… “

La amistad desnuda – Carlo Frabetti


Deixa un comentari

“No ens descomptem” Article de Bel Olid sobre la presència de dones al mitjans de comunicació


El Punt-Avui ensenya una portada impactant plena de fotos de gent que opina sobre la “nova” consulta i, via Twitter, Montserrat Palau fa notar al vicedirector del diari que, de les 28 persones de la portada, només tres són dones. Al setembre va haver-hi una conversa semblant sobre els equips a les ràdios, en què la majoria de programes són liderats per homes. Podria seguir tot el dia: periodistes que signen articles als diaris, tertulians diversos, convidats, entrevistats… Però ja m’enteneu.

Ens sembla normal, perquè ho hem vist tota la vida. Ens sembla tan normal que cal que surti la feminista de torn (femení genèric, però ja m’enteneu) a dir “ei, on són les dones?”. I llavors algú respon “és casualitat, buscàvem un expert i ha sortit aquest”. O “és un gran periodista”. O “no podem contractar algú només perquè és una dona”. O “hem mirat de convidar dones, però ens diuen que no”. Afortunadament, Carles Ribera va acceptar el comentari sense excuses barates i cal suposar que mirarà d’actuar en conseqüència.

A risc de fer-me pesada, desmuntaré breument els tres primers arguments, tot i que ja aviso que en realitat m’interessa el darrer i, si ja us sabeu la cançó, podeu passar directament al següent paràgraf. 1) Les casualitats no existeixen, i si busques un expert és fàcil que et sonin noms d’homes, perquè són els homes els qui solen aparèixer a tot arreu. N’hi ha prou de buscar una mica més, de dedicar-hi tres minuts en comptes de dos. 2) Sí, evidentment que hi ha homes que són grans professionals i no cal fer-los tots fora. Però també hi ha dones que són grans professionals i no les veiem per enlloc, o no les veiem en les proporcions que seria raonable esperar si fem un cop d’ull als estudiants de les universitats, per exemple, en què a carreres com periodisme hi ha moltes més dones que homes (i això és així des de fa prou anys com perquè ja n’hi hagi amb experiència). 3) No podem deixar de contractar algú només perquè és una dona. M’explico, oi?

Seguir llegint

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.940 other followers